Sota aquesta imatge intimidatòria i poc amigable d’un tub metàl·lic amb els seus respectius ganxos a banda i banda, s’amaga una de les eines bàsiques en la activitat laboral del fisioterapeuta modern. Una eina que complementa la teràpia manual.

La tècnica de ganxeig o fibròlisi diacutània té el seu origen en el mètode de James Cyriax (creador o desenvolupador del massatge transversal profund), que va ser millorat per un dels seus deixebles avançats, Kurt Ekman. Aquest, va complimentar el mètode mitjançant un pal amb extrems fins per a poder arribar més profund i de forma més analítica a la regió que pretenia tractar, i aquest implement es va anar adaptant fins a desenvolupar versions precoces dels actuals ganxos.

A l’actualitat, hi ha moltes variants de material per a una mateixa eina, els trobem metàl·lics d’acer o alumini, de plàstic, de fusta… i amb variants en quant al tub, circular o aplanat, amb ganxos de diverses mides i curvatures, amb una bola a un dels extrems per a treballar els punts gallet…etc.  Cada instrument acaba en una espàtula que té una amplada suficient per a permetre disminuir la pressió exercida sobre el teixit, de manera que es redueix la irritació cutània que podria provocar l’instrument sobre la pell. Amb aquestes múltiples variants per a un mateix implement, la clau, com sempre, està en l’habilitat, la perícia i la experiència del fisioterapeuta a l’hora d’aplicar la tècnica. És bàsic que el fisioterapeuta tingui la formació especialitzada reglada al respecte.

Com dèiem, la tècnica té el seu origen en el Cyriax, que és un massatge transversal profund orientat majoritàriament a treballar sobre el teixit connectiu (ja sigui a nivell de cicatrius, tendons…etc), i per tant, la aplicació de la fibròlisis també té el seu objectiu principal en el tractament del teixit connectiu, sobretot a nivell de les fàscies. Com sabem, les fàscies recobreixen qualsevol estructura interna del nostre cos, pel que podríem fer una lectura fàcil de que el tractament de fibròlisi pot ser útil per a qualsevol patologia, però hem de ser sensats i entendre que, de la mateixa manera que qualsevol altra tècnica o tractament aplicat, no serveix per a tot tipus d’afectació.

Sota nivells teòrics, la tècnica permet la destrucció d’adherències i corpuscles irritatius inter-aponeuròtics o mio-aponeuròtics. A la pràctica, i de forma fàcilment comprensible, la aplicació dels ganxos serveix per a realitzar una mobilització profunda dels teixits, fonamentalment causant efecte en aquestes fàscies. La fàscia és una estructura de teixit connectiu que recobreix totes les estructures corporals com en una xarxa tridimensional (imaginem-la com si d’un film de plàstic Albal es tractés), i quan algun tipus d’afectació, ja sigui des d’una simple contractura muscular a algun tipus de lesió, articular, muscular, lligamentosa… es produeix, com a efecte secundari es genera una restricció de moviment i/o una alteració en la capacitat d’adaptació d’aquestes fàscies.

Entenem que dues estructures recobertes per fàscies i que estan en contacte, haurien de ser capaces de lliscar la una sobre l’altra per a generar moviment sense cap tipus de restricció (més enllà de les fisiològiques). En cas d’afectació, aquesta mobilitat entre plans pot quedar limitada per adherències, atrapaments de les pròpies fàscies o limitacions de tipus mecànic.

D’aquestes múltiples opcions terapèutiques, en quant a la afectació músculo-esquelètica, amb l’aplicació dels ganxos es busca precisament un efecte mecànic a nivell d’aquestes restriccions. Es tracta de realitzar una mobilització passiva dels grups musculars per tabics, per a fer moviments dels uns sobre els altres de forma molt analítica. Aquesta mobilització es pot realitzar de diverses maneres, de les que en destaquem 3 formes d’aplicar la tècnica, fonamentalment:

  • Ganxejat: Es realitza amb la part còncava de la curvatura, abraçant tant teixit com es pugui. El ganxo se situa perpendicular al grup muscular, i s’aplica de manera que la espàtula quedi situada a nivell del tàbic muscular del segment que volem mobilitzar. Amb la espàtula a aquest nivell intermuscular, i en combinació amb la mà lliure, es realitza una acció combinada entre la mà que subjecta el ganxo i la mà que acompanya l’acció, en la que es “sacseja” el múscul a la vegada que el ganxo es desplaça i tracta de separar els segments musculars. Aquesta acció entre les dues mans, que és una desviació radio-cubital de les dues mans en mirall, ha de ser sincrònica per a que la acció sigui eficaç i es produeixi aquest efecte de “sacsejada” sobre el ventre muscular.
  • Estirament fascial: Es realitza amb la part convexa de la curvatura, treballant amb el ganxo a l’inrevés. Es tracta de realitzar un efecte d’estirament i relaxació sobre la fàscia, que es veurà traduït en un efecte de relaxació sobre el ventre muscular. S’ha de situar el cantell del ganxo a nivell del tabic intramuscular per a poder realitzar una compressió que permeti “ficar-se” entre els dos plans, per a així aconseguir una elastificació de la fàscia. És una maniobra molt més lenta. Mitjançant el ganxo hem de ser capaços de detectar quines són les zones de major resistència a nivell fascial per a poder incidir sobre elles. És una maniobra que pot resultar més cridanera a nivell visual, donat que el ganxo pot arribar a “entrar” de forma visible en l’espai del tabic muscular, pel que s’ha de controlar la magnitud amb la que s’aplica. Tret de casos de restriccions importants, no és una maniobra dolorosa tret de la seva vistositat.
  • Rascat: Es realitza amb la punta de la espàtula del ganxo petit (hi ha 3 ganxos petits). Aquesta és la variant terapèutica que més s’assembla als orígens del cyriax, i és que l’objectiu de la mateixa és realitzar un rascat multidireccional, amb el que aconseguir un augment de la circulació a través d’una inflamació local, així con una mobilització forçada del teixit conjuntiu per efecte directe del rascat amb el ganxo. Amb aquesta acció s’aconsegueix donar major elasticitat i flexibilitat al teixit, i per tant una major capacitat d’adaptabilitat al moviment.

Amb aquestes 3 variants de les maniobres en funció de la regió del ganxo que fem servir, ens podem fer una idea de la forma de treballar amb els ganxos, i d’aquí es poden realitzar variants en funció de la direcció del moviment, de la pressió, etc. Però hi ha un aspecte que no ens ha de passar per alt, quan parlem de la aplicació dels ganxos. Un criteri primordial per a totes aquestes maniobres o les seves variants és el de NO DOLOR. Una maniobra pot ser incòmoda però no dolorosa. Si al realitzar la maniobra es produeix dolor, canviarem el punt d’aplicació a més distal, per a aconseguir un efecte reflex, que ens permeti treballar de nou la zona en qüestió, o bé variarem la maniobra que estiguem aplicant. Si el dolor persisteix, variarem la proposta terapèutica. És cert que hi ha certes regions corporals que són més sensibles i incòmodes, com poden ser el cantell intern de la tíbia en el tractament de la periostitis, el tendó d’Aquil·les, la musculatura adductora… i en aquests casos, el fisioterapeuta haurà de discriminar què és realment dolor i què no ho és.

Aquestes variants d’aplicació de la tècnica van precedides d’un procediment que s’ha de realitzar sempre de forma metòdica, que són la palpació digital i la palpació instrumental abans de realitzar el ganxejat. Una bona palpació en aquest sentit permetrà detectar i delimitar el ventre muscular, analitzar quina és la zona que presenta restriccions, situar bé el ganxo en la regió anatòmica requerida… i al sincronitzar els moviments de les dues mans, augmentarà la efectivitat de la tècnica, a més de reduir els riscos per la aplicació de la tècnica en regions no apropiades.

Com a norma general, la forma d’aplicar els ganxos és de distal a proximal, és a dir, per a començar a treballar una regió afectada, iniciem el tractament distalment a la lesió, per a obtenir un efecte reflex, bé sigui de disminució de tensió muscular, bé sigui fascial o de millora de la mobilitat. A mesura que el tractament avança, ens anem apropant a la regió afectada, fins a treballar-la directament si és necessari.

En quant a les seves aplicacions, els ganxos es poden utilitzar per a pràcticament qualsevol estructura muscular, tendinosa o articular a nivell superficial, i també permet treballar amb una certa profunditat degut a que permet penetrar en els tabics intermusculars. Però com comentàvem a l’inici del text, no hem de caure en l’error de pensar que és una teràpia que ens serveix per a tractar qualsevol tipus d’afectació. Sota la nostra opinió, de les patologies en les que s’aplica més habitualment, en destaquem:

  • Tendinopatia  d’Aquil·les i T. Rotulià
  • Fascitis plantar
  • Sobrecàrregues musculars tríceps sural
  • Sobrecàrregues musculars isquiosurals
  • Tenosinovitis extensors del peu
  • Periostitis
  • Cervicàlgies
  • Tendinopaties del manegot del rotadors
  • Epitrocleàlgies e epicondilàlgies

A més dels efectes mecànics que hem citat sobre la patologia musculoesquelètica, també es diu que ofereix un altre tipus d’efectes positius, com són a nivell circulatori mitjançant l’alliberació de la histamina; a nivell neurològic mitjançant la producció d’un efecte de relaxació per un efecte d’inhibició al treballar sobre una regió amb augment de la tensió, etc. Aquests són efectes que vénen derivats de la pròpia aplicació de la tècnica, i que no són l’objectiu prioritari com a tal a la hora de la seva elecció. 

Esperem que us hagi agradat el text! Més endavant dedicarem un post a la aplicació en la patologia del tríceps sural!

La fibròlisi diacutània o ganxos… Què és i quan aplicar-la?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *